Ester Muntané Bertrans

Després de l’èxit de El adversario (Anagrama, 2000), Emmanuel Carrère (París, 1957), a De vidas ajenas ens narra experiències vitals de gran duresa i basades en fets reals, i en aquesta ocasió, tràgicament pròximes al mateix autor. Esdeveniments que el mateix Carrère defineix com les coses que “més por tinc en la vida”: la pèrdua d’una filla pels seus pares i la pèrdua d’una mare pels seus fills i partint d’aquests fets teixeix una novel.la dura, crua, profunda, intensa, commovedora i de gran sinceritat.

Carrère parteix de la mort d’una nena de cinc anys en el tsunami de Sri Lanka de l’any 2004 i de la mort de la seva cunyada a causa d’un càncer i, i tal i com afirma el mateix autor, tot i tractar temes molt dolorosos, no és un llibre sinistre, perquè també parla “dels possibles vincles entre les persones, del valor, el coratge i la vitalitat”.

En la primera part, ens narra com en l’any 2004 l’autor estava de vacances amb la seva dona a Sri Lanka. El matrimoni feia aigües però les aigües del tsunami van trencar una altra vida, van engolir-se la vida d’una nena de cinc anys i el matrimoni Carrère van acompanyar als pares a localitzar el seu cadàver.

En la segona part, pocs mesos després, i instal·lats de nou a França, una altra onada devastadora: Juliette, la seva cunyada, una dona en la trentena i amb tres filles, mor víctima d’un càncer. I Carrère, testimoni d’aquest cop, ho explica de forma objectiva i honesta. En aquesta història, més extensa que l’anterior, es fa una mirada al passat, a través de testimonis pròxims, per tal de recuperar a la seva cunyada i la relació especial, tant professional com d’amistat, que va mantenir amb Etienne; un company amb el que a part d’afinitats professionals (ambdós són jutges) i humanes comparteixen una condició dolorosa: ambdós són coixos, conseqüència d’un càncer en la seva joventut.

I amb aquestes tragèdies colpidores traça De vidas ajenas i ens afronta amb la pèrdua, la malaltia, la mort, la separació… fets que tothom ha conviscut o amb els que, algun dia, inevitablement, s’enfrontarà.

Está de nuevo tendido cerca de ella, pero más cómodamente, casi como si estuvieran en la cama conyugal. Ella respiraba sin tropiezos, parecía no sufrir. Navegaba en un estado crepuscular que en un momento dado iba a convertirse en la muerte, y él la acompañó hasta aquel momento. Se puso a hablarle al oído, muy bajo, y mientras hablaba le tocaba suavemente la mano, la cara, el pecho, a intervalos la besaba con un roce de los labios. Aun sabiendo que su cerebro ya no estaba en condiciones de analizar las vibraciones de su voz ni el contacto de su piel, era seguro que su carne los percibía todavía, que ella entraba en lo desconocido sintiéndose rodeada por algo familiar y amoroso. Él estaba allí. Le contó la vida que habían vivido juntos y la felicidad que ella le había dado. Le dijo cuánto le había gustado reírse con ella, hablar de todo y de cualquier cosa con ella, y hasta pelearse con ella. Le prometió que seguiría adelante sin flaquear, que se ocuparía bien de las niñas, que no debía preocuparse. No olvidaría ponerles las bufandas para que no se resfriasen. Le cantó canciones que a ella le gustaban, le describió el instante de la muerte como un gran fogonazo, una ola de paz de la que no se tiene idea, un retorno bienaventurado a la energía común. Un día él también la conocería y los dos volverían a reunirse.

Carrère, Emmanuel. De vidas ajenas. Traducció de Jaime Zulaika.  Barcelona: Anagrama,  2011.  N Car.