Una citació de l’aleshores novell sant pare Joan Pau II encapçala aquest llibre: “Els camps de concentració van ser construïts en l’odi i el menyspreu per l’home en nom d’una ideologia boja”… a Auschwitz, 7 de juliol de 1979.

Enfront del silenci dins de les mateixes famílies, i enfront del silenci oficial obligat, la recuperació democràtica va significar rescatar la memòria, mal que fos sovint de manera incompleta, esbiaixada o interessada.  No és el cas d’aquest llibre del calellenc Francesc Grau i Viader que el publicà l’any 1981.

Enguany s’ha reeditat aquest títol, Rua de captius, mercès a la tasca meritòria de recuperació dels fons editorials de Joan Sales i d’altres, de la mà de la seva néta Maria Bohigas.  Cal saludar aquesta iniciativa; ens atrevim a pronosticar-li una densa durada.

Allò que més ens sobta del nou llibre, fornada 2014, és la fotografia de carnet al bell mig de la portada, el retrat d’un jovenet Francesc Grau als setze anys.  Si les generacions actuals podem tenir gravat a la memòria el testimoni de la gent gran que ens poden haver explicat els avatars de la guerra i de la postguerra -de viva veu, en documentals, per referències, …-  resulta xocant el gest de comediant entre ferotge i disciplent d’un jove, del jove que al cap d’un any ingressarà a l’exèrcit de la República com a carn de canó en unitats de xoc.

De fet, Rua de captius és la continuació del dietari de la guerra viscuda per Francesc Grau, també recuperat a la mateixa col·lecció La cara fosca de les lletres:

Grau i Viader, Francesc.  Dues línees terriblement paral·leles : diari d’un combatent de disset anys.  Pròleg de Manuel Cruells.  Barcelona : Club Editor, 2009. 206 p.

El gran valor d’ambdós llibres és donar testimoni dels fets viscuts amb coratge, sinceritat i gran qualitat humana, sobretot en el pensament que la tesitura dels oponents és igualment una grossa injustícia. Rua de captius s’enceta, doncs, amb la derrota de l’exèrcit republicà i la captura de la resta del batalló de Grau. L’autor dóna testimoni de la gran amistat forjada al camp, del rol adoptat pels presos que esdevenien ‘vigilants’, amb la vilesa que implicava, amb la fortuna d’algun company que assoleix els avals, la mesquinesa dels ‘serveis religiosos’, l’esforç per la supervivència constant, alguna escena delirant felliniana… És un testimoni molt colpidor; les paraules són necessàries, malgrat ser insuficients. Grau va assolir amb aquest llibre que no s’esborrés la veritat dels fets i que la mentida franquista no es perpetués tant com ho ha fet fins a dia d’avui.

A la nostra Biblioteca disposeu de l’edició de l’època, en format butxaca de l’any 1981, dissenyada per l’incombustible Jordi Fornas.  Un petit i autèntic llibre de mà i de butxaca a la francesa.

La fotografia de la portada és ben gràfica d’aquelles munions d’homes de l’exèrcit derrotat de la República.

Per saber-ne més podem seguir el fil de les reflexions de Maria Bohigas al seu blog editorial:

Blog Cartes Elèctriques de Maria Bohigas

Al fil d’aquestes reflexions, doncs, volem afegir-nos a la commemoració dels setanta-cinc anys de la fi de la Guerra d’Espanya, del conflicte armat que va canviar el destí de tota la ciutadania. D’aquell horror experimental, en paraules de Winston Churchill sobre el bombardeig de Gernika, significant que fou un assaig per a la Segona Guerra Mundial. Són setanta-cinc anys, doncs, de l’establiment del règim dictatorial de Franco a tot l’Estat.

Setanta-cinc anys també celebrats de manera injusta i acrítica , fa poc, d’entitats com l’agència EFE de notícies o de l’ONCE (a Catalunya es va finiquitar el Sindicat de Cecs).  En realitat l’any 1936 va ser un any 0, o el 37, o el 38 o el 39 segons els territoris que s’incorporaven a l’Espanya dels anomenats ‘nacionals’.  El nou règim va arrasar amb els equilibris sociopolítics per a reimposar-ne uns de tradicionals, embrancant-se en un autèntic genocidi classista, a més a més de cultural i lingüicida als països amb llengua i cultura pròpies.

L’any 1975 mor el dictador després d’una agonia despietada. Mor al llit, octogenari.  Comença la transició, sagnant, cruenta, cap a un règim semblanment democràtic homologable en l’entorn occidental. El sistema franquista afluixa i amb l’arribada de les garanties democràtiques, el món editorial coneix un alliberament.  Fa pensar que a dia d’avui, any 2014, es recuperi aquesta i d’altres lectures.

Rua de captius, un llibre sobre l’amistat intens, viu, que hauria de ser reivindicat al costat de lectures dites d’iniciació com poden ser L’amic retrobat o El vigilant en el camp de sègol, per diversos i contundents motius.

(Imatge: www20.gencat.cat , www.escriptors.cat)