– Doncs mira, noia, jo, no és pas per res, però és d’aquella mena de dones que, francament, què vols que et digui, en fi, jo no és pas que em tingui per gran cosa, ja fa temps que ens coneixem, però al seu costat, saps què vull dir, mira, el dia del sopar, per exemple, tota l’estona al costat de la mestra, i és que sembla que faci punts tot el dia, saps què vull dir, i els nens sempre de vint-i-un botó, ep, que cadascú els vesteix com vol, Déu me’n guard de posar-m’hi, però és que es dóna aquells aires, i el camafeu, tu també t’hi has fixat, no?, on vas a parar amb aquell camafeu, que l’hi devien rebaixar als encants, i sempre el porta al damunt, tant és que dugui un jersei o un abric o aquella jaqueta que li va petita, sí, la verda, que es pensa que va tant a la moda i sembla que l’hi hagin donat a Càritas, i ja ho saps tu que no exagero.

Altitud sobre el nivell del mar: 94.5 metres. Per bo que sigui el llibre, costa de llegir quan hi ha una autèntica cotorra garruladora tan a prop. Bé, no sóc pas sord, jo, o sigui que a aguantar. Fora llibre.

– I a tu et sembla bé això de comprar-li “un detallet” a la mestra? Ja cobren prou, els mestres, no trobes? “Un detallet de no res” que en diu ella. A vegades sembla que els cullin a l’hort, aquesta gent. Qualsevol la deixa sola, però. Vés a saber què li compraria, ella. Un fòtil sense solta ni volta, tu diràs. Jo, mira, si hi sóc, hi sóc, saps què vull dir? I qualsevol es queda fora. Ja em diràs tu quin paperot si unes quantes li fan el regal i d’altres no. Ara que només em faltava això. Ja vaig prou atrafagada, i vinga, el curset i el “detallet” dels nassos. Que això del curset és una altra. Si, és clar que és voluntari. Ja et fumaran, voluntari. Després vés a demanar un canvi de torn o qualsevol cosa i t’ho passejaran pels morros, si no el fas.

Altitud sobre el nivell del mar: 75.3 metres. No baixarà, no, la cotorra garrulaire. I no, això no es considera una bona obra. De cap manera. Aguantar aquesta xerrameca com aquell qui sent ploure no compta. No. Hi ha d’haver sentiment, contacte, compenetració. El bar més llastimós que he vist mai. L’estufa de butà, els gots amb ditades, el lavabo sense llum. Uns macarrons que feien pena. Pa de nyigui-nyogui, flam dur i cafè aigualit. Això sí, la televisió, a volum de geriàtric. I el pobre d’esperit que fa la gran pregunta, la més trista de totes.

– Doncs mira, jo ja he pensat en una botiga que tenen articles per a la llar. Cobretaules, gerros, flors seques, telèfons d’època, saps què vull dir? És que, quan ja tens la nostra edat, les coses que fan servei, que són les que agrada triar, doncs ja les tens. En canvi, una coseta bonica no fa mai nosa, i a vegades reca de comprar-la. Mira, si tenim una estona, després del curset, hi anem a fer un volt.

Altitud sobre el nivell del mar: 150,2 metres. Pobre avi, segui aquí al meu costat, que hi ha lloc. Mira-la com arrufa el nas. Mou els genolls, garrulassa, que hi hem de cabre tots. Ja era hora que calléssis. El jersei obert, la camisa de quadres, els texans descolorits, les sabatilles que riuen. Amb aquest tuf de vellesa, de roba mal rentada, de casa poc ventilada, de recambró despullat i resclosit: a tocar de la indigència. Qui parlarà de detallets, ara? Un avi que també podria haver fet la gran pregunta: “Perdoni, que tindran obert per Nadal? Un lloc tan tinyós, tan polsegós, tan violentament fètid i atuïdor, i ell hi volia anar a fer el repàs de Nadal. El pobre d’esperit. Llavors ho vaig veure clar. Has de fer alguna cosa. No necessàriament amb aquest. Qualsevol altre pobre d’esperit servirà. Abans de Nadal has de fer alguna cosa, un gest, una acció, una frase, el que sigui. I falta una setmana.

-Això que et deia. Quan ens trobem totes les mares, tu proposa un regal així, de parament, i jo de seguida parlaré de la botiga aquesta, que la porta una amiga meva que sempre em fa descompte. No et preocupis, que ja en parlaré amb les altres. Tot sigui per no comprar un dallonses de camafeu, saps què vull dir?

Cadascú sobreviu com pot. No n’hi ha prou de mirar d’absorbir l’atenció en l’entapissat del vagó, en el groc brut del reposacaps, en els dibuixos geomètrics de color vermell, groc i blau cel, que es repeteixen també en el terra trepitjat i tornat a trepitjar. Hi ha vegades que n’hi ha prou de fer memòria, repetir títols de pel·lícules, o parades de metro, o ciutats on no he estat. Però la cotorreta garruladora és superior.

-I el seu marit? T’has fixat com el porta? Com un rajà. Sí que sembla alt, però és que li passa més d’un pam a ella, que és un tap de bassa. I mudat, sí, mudat com tots els viatjants, que es posen la corbata el dilluns i no se la treuen fins al divendres. És que, francament, es pensen que qualsevol americana va bé i la veritat és que fa una fila que sembla que acaba de sortir de presidi. Jo ja saps que no és per criticar, però, francament…

Al meu costat s’ha sentit un petarrelleig líquid, un borborigme pastós, com quan l’aigüera s’empassa l’aigua de rentar plats: un soroll de bombolles retingudes que troben sortida amb dificultat, d’engrunes molles, un borboll sord, apagat per la roba i pel sotragueig. Han estat tres o quatre flatulències tímides. La cotorra ha callat de cop però de seguida s’ha refet.

-¿Te’n recordes del pantalons que duia el dia del sopar? Si és que no se sabia si se li havien escurçat o si eren del seu fill. Que quan es va asseure se li veien les cames per damunt d’aquells mitjons, que per cert eren de rombes i mira que…

Ara ha estat llarg i greu com un solo de tuba, i sense cap dubte possible: el borbolleig del desventrament.

– Mecagondena – diu l’avi.

La pudor ens ha envoltat amb la flonjor d’una nit d’abril, i de seguida ha iniciat un forcejament desesperat per introduïr-se dins dels nostres cossos, amb violència muda, a través dels narius. Ara s’expandeix i guanya territori, càlida i viscosa, densa i opaca. Se sent a la llengua, omple l’estómac i forma basques que s’agrupen però que de moment no s’acaben de resoldre. La cotorra s’aixeca i desapareix d’aquesta història. Al seient hi han quedat tres o quatre cabells llargs, enganxats al reposacaps. L’altra dona no tarda a seguir-la.

– Em sap greu -diu l’avi-, em sap molt greu, de veritat. La setmana passada també em va passar.

Jo no em moc ni un mil·límetre. És la meva contribució.

– Al final m’hauré de posar bolquers.

La fetor es va obrint camí i inunda els meus pulmons. Faig el cor fort i aguanto les nàusees que se m’acumulen a la gorja. Em costa mantenir-me al meu lloc, però he trobat el meu pobre d’esperit i sé el que he de fer.

-Em sembla que la meva és aquesta – diu l’avi al cap d’una estona.

– Ja l’acompanyo.

Quan l’avi s’aixeca sento una nova onada de ferum, com si estigués amagada al seient, esperant l’ocasió. Però ja és l’última. Ara sobrevolo el fàstic amb la facilitat d’un còndor honest. L’avi camina a passes curtes. El segueixo pel passadís, massa estret per poder situar-me al seu costat. La majoria de passatgers, vils o potser delicats, es concentren a l’altra banda de la finestra, com si així poguéssin suavitzar la ignomínia. No localitzo la cotorra: deu haver canviat de vagó. Lents i invisibles com àngels, arribem a la plataforma de sortida. Ja hi som. Pitjo el botó, la porta s’obra i l’avi baixa amb una calma que s’assembla molt a la dignitat. M’agradaria que girés el cap per comunicar-li alguna cosa en silenci, amb un gest, alguna cosa important: comprensió o orgull o enteresa. Però l’avi s’allunya, ert com un ninot, movent els peus amb lentitud, andana enllà, sota la llum somorta de la bombeta.

La meva contribució és un conte de Vicenç Pagès Jordà publicat al dossier Onze contes de Nadal de la revista Presència núm. 1765 (desembre de 2005).