CANTO JO I LA MUNTANYA BALLA
Irene Solà

IV Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2019

“Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida.

Canto jo i la muntanya balla és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.

De l’obra d’Irene Solà se n’ha dit: «El que triomfa arreu del relat és l’alegria de narrar» (Ponç Puigdevall, El País); «L’ofici narratiu entès com un esforç de construcció, d’anar-hi anant i tornant, de no deixar res per vàlid a la primera, de jugar amb la fina línia del que és realitat o ficció» (Esteve Plantada, Nació Digital).

El gener de 2020 Canto jo i la muntanya balla va ser guardonada amb el Premio Cálamo en la categoria “Otra Mirada” i el maig del mateix any va rebre un dels tretze European Union Prize for Literature 2020.”

---

I

EL LLAMP

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i vés a saber de quins llocs més, i vés a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tots plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.

Després de l’arribada, i de la quietud, i de la pressió, i d’arraconar l’aire fi ben avall, vam disparar el primer llamp. Bang! Com un descans. I els cargols cargolats van estremir-se dins de les seves solitàries cases, sense cap déu ni cap pregària, sabent que si no morien ofegats, sortirien, redimits, a respirar la mullena. I aleshores vam vessar l’aigua a gotes immenses, com monedes sobre la terra i l’herba i les pedres, i el tro escruixidor va ressonar dins les cavitats toràciques de totes les bèsties. Va ser llavors, que l’home va dir cago’n seuna. Ho va dir en veu alta, perquè quan hom està sol no fa falta pensar en silenci. Cago’n seuna, inútil, que t’has deixat atrapar pel temporal. I nosaltres vam riure, uh, uh, uh, uh, mentre li mullàvem el cap, i la nostra aigua se li ficava coll de la camisa endintre, i li resseguia l’espatlla i els lloms, i eren fredes i despertaven el mal humor, les nostres gotetes.

L’home venia d’una casa d’allà a la vora, enfilada a mitja carena, sobre un riu que devia ser fred perquè s’amagava sota els arbres. Hi havia deixat dues vaques, un grapat de porcs i de gallines i un gos i dos gats desarrelats, una dona i dues criatures i un vell. Es deia Domènec. I tenia un hort ufanós a mitja muntanya i unes terres mal llaurades vora el riu, perquè l’hort l’hi treballava el vell, que era son pare i que tenia l’esquena plana com una taula, i les terres les llaurava ell. Hi havia vingut a provar versos, en Domènec, cap a aquest voral de muntanya. Per veure quin gust i quin so tenien, i perquè quan hom està sol no fa falta dir versos en veu baixa. I havia trobat un grapat de trompetes de la mort fora de temporada, aquella tarda, tot anant a guaitar el bestiar, i les duia embolicades a la panxa de la camisa. La criatura de braços plorava quan havia deixat la casa, i la dona havia dit “Domènec”, com una queixa i com una súplica, i en Domènec havia sortit igualment. És difícil de fer versos i de contemplar la virtut que s’amaga dins de totes les coses, quan els nens ploren amb aquella estridència de garrí escorxat que t’accelera el cor encara que no ho vulguis. I volia anar a mirar les vaques. Havia d’anar a mirar les vaques. Què hi entenia la Sió, de vaques? Res. El vedell feia maaaaaaaa, maaaaaaaaaaaa. Desesperat. No en sabia res, la Sió, de vaques. I va tornar a exclamar, cago’n seuna!, perquè havíem sigut ràpids, caram, imprevisibles i sigil·losos, i l’havíem atrapat. Cago’n seuna!, perquè el vedell tenia la cua enganxada a un manyoc de filferros. Els filferros s’havien encallat entre dos arbres, i de les estrebades li havien esbocinat el darrere de les cames, que ara li lluïen ensangonats, oberts i bruts. Feia maaaaaaaaaa, maaaaaaaaaaaaa, atrapat per la cua entre els dos arbres, i la seva mare el vetllava intranquil·la. En Domènec sota el xàfec va enfilar cap a la bèstia. Tenia unes cames ben fetes de tant trescar muntanya amunt a respirar aire quan els nens cridaven massa, o quan pesaven massa, i pesava massa l’arada, i el silenci del vell, i totes les paraules, una darrere l’altra, de la dona, que es deia Sió, i que era de Camprodon, i que s’havia ben deixat enredar perquè l’havien pujat sola dalt d’aquella muntanya amb un home que s’escapava i un vell que no parlava. I mira que a vegades en Domènec l’estimava i l’estimava fort, a la Sió, encara. Però pesava tant, cago’n Déu i Satanàs, la casa. Hauria de tenir més temps de coneixe’s, la gent, abans de casar-se. Més temps de viure abans de fer criatures. A vegades encara l’agafava per la cintura i li feia donar voltes, una darrere l’altra, com quan festejaven, perquè la Sió, Déu, la Sió, quines cames! Va deixar les trompetes a terra. El vedell bramulava. En Domènec s’hi va acostar amb les dues mans a davant. A poc a poc. Dient coses amb una veu greu i amansidora. Xssst, xssst, feia. La mare el sotjava desconfiada. Els cabells d’en Domènec regalimaven. Quan arribés a casa s’hauria de fer escalfar aigua per rentar-se el fred i la pluja. Es va mirar els ferros que esgarrinxaven les potes de l’animal cada vegada que estrebava. Li va agafar la cua amb fermesa, va treure la navalla i va tallar amb habilitat el pèl nuat. I aleshores vam deixar caure el segon llamp. Ràpid com una serp. Enfadat. Obert com una teranyina. Els llamps van on volen, com l’aigua i les allaus i els insectes petits i les garses, que tot el que és bonic i el que brilla els hi omple l’ull. La navalla fora de la butxaca d’en Domènec va brillar com un tresor, com una pedra preciosa, com un grapat de monedes. La fulla de metall ens va emmirallar, polida. Com uns braços oberts, com una crida. Els llamps es fiquen on volen, i el segon llamp es va ficar dins del cap d’en Domènec. Endintre, endintre, fins al cor. I tot el que veia dins dels ulls era negre, de la cremada. L’home es va desplomar sobre l’herba, i el prat li va posar la galta contra la seva, i totes les nostres aigües esverades i contentes se li van ficar per dintre les mànigues de la camisa, per sota el cinturó, dins dels calçotets i els mitjons, buscant la pell encara seca. I es va morir. I la vaca va marxar esperitada, i el vedell va córrer darrere seu.

Les quatre dones que ho van veure van acostar-s’hi. A poc a poc. Perquè no estaven acostumades a sentir interès per la manera com mor la gent. Ni interès pels homes atractius. Ni interès pels homes lletjos. Però l’escena havia sigut ullprenedora. Havia fet una llum tan clara, tot plegat, que no hauria fet falta veure-s’hi mai més. El ganivet havia cridat el llamp, i el llamp blanc havia encertat com una diana el cap de l’home, li havia fet la ratlla al mig dels cabells, i les vaques havien fugit esperitades com en una comèdia. S’hauria hagut d’escriure una cançó sobre els cabells de l’home i la pinta del llamp. S’hauria pogut posar perles als cabells, a la cançó, blanques com la resplendor del ganivet. I dir coses del seu cos, i dels llavis oberts, i dels ulls clars com un got on la pluja es ficava. I del rostre tan bonic per fora i tan cremat per dintre. I de l’aigua que li queia com una torrentera sobre el pit i darrere l’esquena, com si se’l volgués endur. I de les seves mans, hauria parlat la cançó, curtes i gruixudes i calloses, una d’oberta com una flor que veu venir l’abella, l’altra agafada a la navalla com una roca que s’ha ficat dins d’un arbre.

Una de les dones, la que es deia Margarida, li va tocar una mà, mig per saber si l’home cremava amb el llamp a dintre, mig només per la carícia. Llavors, quan les dones el van deixar estar i van collir les trompetes de la mort xopes que l’home havia abandonat, i van donar per vista l’escena, perquè hi havia moltes altres coses a fer, i moltes altres coses a pensar; com si ens haguéssim encomanat de la seva satisfacció i de la feina feta, vam deixar de ploure. Sadolls. Espassats. I quan va ser segur que havíem parat del tot, els ocells van saltironejar fins al centre de les branques i van cantar la cançó dels supervivents, amb l’estómac petit ple de mosquits, estarrufats i plens de fúria en contra nostra. Poc tenien per queixar-se si no havíem ni pedregat, si havíem plogut el temps just de matar un home i un grapat de caragols. Si amb prou feines havíem fet caure cap niu i no havíem inundat cap camp.

Aleshores ens vam replegar. Extenuats. I ens vam mirar l’obra feta. Les fulles i les branques gotejaven, i nosaltres vam anar, vacus i laxos, cap a una altra banda.

Una vegada vam ploure granotes i una altra vegada vam ploure peixos. Però el millor és pedregar. Les pedres precioses es precipiten sobre els pobles i els cranis i els tomàquets. Rodones i congelades. I omplen els marges i els caminals d’un tresor de glaç. Les granotes van caure com una maledicció. Els homes i les dones corrien, i les granotes, que eren molt i molt petites, s’amagaven. Ai, las. Els peixos van caure com una benedicció sobre els caps dels homes i les dones, com bufetades, i la gent reia i els aixecava enlaire com si ens els volgués tornar, però no ho volien, ni nosaltres tampoc els hauríem volgut. Les granotes rauquen dins dels ventres. Els peixos deixen de moure’s però no es moren. Però tant li fa. El millor de tot és pedregar.

---

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.