En Julien és un adolescent amb un somni: participar a la prova de triatló coneguda com Ironman, que se celebra cada any a Niça i està considerada una de les més dures del món. Però hi ha un problema: en Julien és tetraplègic i viu ancorat a una cadira de rodes. Tot i això, sap que no és la primera vegada que algú com ell s’ha atrevit a fer-ho. Quan el seu pare, que va córrer l’Ironman en la seva joventut, queda sense feina, Julien farà tot el possible i l’impossible per convèncer-lo que tots dos participin junts a la competició, encara que per això hagi de provocar una autèntica revolució en la seva família i posar el seu món de cap per avall.

En Ramon fa gairebé trenta anys que està postrat en un llit a cura de la seva família. La seva única finestra al món és la de la seva habitació, que dóna al mar, on va patir l’accident que va interrompre la joventut. Des de llavors, el seu únic desig és morir dignament. A la seva vida exerceixen una gran influència dues dones: la Julia, una advocada que recolza la seva causa, i la Rosa, una veïna que intenta convèncer-lo que viure val la pena. Però també elles, captivades per la lluminosa personalitat de Ramon, es replantejaran els principis que regeixen les vides. Ell sap que només qui de debò l’estimi l’ajudarà a emprendre el darrer viatge.

Diu la Clara que quan el Guim la va deixar, algunes setmanes abans de fer divuit anys, ho va fer perquè tenia ganes de fer coses, de viure la vida. Que no sabia, que no podia saber, que només sis mesos després es quedaria tetraplègic en un accident de moto i que seria ella qui viuria la vida que ell s’havia imaginat. Diu que la del Guim va acabar sent una vida totalment diferent. Una on tot allò que anhelava eren coses que no podria tornar a fer o a tenir mai. O això era el que els altres li deien.

Catorze converses. Catorze mirades. Com te’n surts quan als vint anys perds la mobilitat i la sensibilitat en un noranta per cent del teu cos? I com s’acosten uns pares, un amic, un metge o un company de feina a algú que conviu, dia a dia, amb aquesta fragilitat extrema? En Jordi Molas va quedar tetraplègic durant un partit de rugbi, en una mala jugada que li va sacsejar la vida. Aprendre de nou a menjar, a vestir-se o a escriure va ser l’única manera de conservar les regnes del seu propi destí. Vint anys després, en Jordi i catorze persones del seu entorn dialoguen sobre l’amistat, la il•lusió, les emocions i la felicitat, però també sobre el dolor, la incertesa pel futur i els prejudicis que giren al voltant de la discapacitat.

Un testimoni real: dos homes que no s’haguessin conegut mai en altres circumstàncies -un aristòcrata tetraplègic i un immigrant magribí- arriben a ser aliats inseparables.

Aquest llibre no és només un testimoni, sinó un exemple de superació. Una prova més de que qualsevol persona, per molt greus que siguin les seves discapacitats o les seves circumstàncies, pot millorar ell mateix i el món que l’envolta. Amb l’ajut de la seva família i de les persones que estima, Christopher Reeve no perd la il·lusió per viure, i a més de lluitar per la seva recuperació personal desitja contribuir a millorar el seu entorn, dedicant tots els seus esforços a l’impuls de la investigació científica amb l’esperança que tots els discapacitats guanyin al màxim en qualitat de vida. Christopher Reeve s’ha proposat superar la realitat en tots els seus aspectes.