EMIGRAR
Un viatge apocalíptic a través de màfies i horrors
Nascut i crescut a Ghana, sempre vaig tenir molt clar que volia estudiar medicina. Però a casa no hi havia diners per cursar estudis universitaris, i vaig decidir marxar per provar sort a Europa. L’objectiu era arribar a Vic, on vivia el pare (a qui no havia vist mai). El camí, però, va ser de tot menys plàcid. Entrebancs, estafes, morts, camps de refugiats, pasteres, suborns…
I quan vaig aconseguir arribar a Osona,la trobada amb el pare tampoc va anar com m’esperava.
Consulteu a continuació la bibliografia per complementar aquesta lectura:
Des que la Deborah va emigrar de Corea del Sud a Estat Units amb la seva família, és conscient de la seva diferència. Durant un temps, el seu anglès no és perfecte, però ara tampoc domina el coreà. Cap dels seus professors pronuncia correctament el seu nom. La seva cara i especialment els seus ull són diferents als de la resta. A l’institut les coses es compliquen encara més, i la Deb comença a quedar-se enrere a classe. Les amistats canvien, les baralles amb la seva mare creixen i la pressió es dispara: atrapada als llimbs sense cap lloc segur on refugiar-se, sent que la seva salut mental es desploma.
Em dic Maryam és una bonica història explicada arran de les vivències de la pròpia autora: Maryam Madjidi, nascuda el 1980 a Teheran. Madjidi va deixar Iran quan tenia sis anys per anar a viure a França. Actualment ensenya francès a estrangers menors d’edat, persones amb discapacitats, estudiants i presos. Cal destacar també les il·lustracions de Claude K. Dubois, que expressen amb dibuixos delicats els sentiments tant d’alegria com de tristesa.
En Diego salta des d’un cinquè pis i des de llavors aquella imatge no deixa en pau a la seva germana: sis segons i un cos estampant-se contra el terra. És ella qui recorda i explica la història dels dos germans. La seva arribada al món a una llar en què la vida mai va ser justa. Els anys que van passar a Mèxic amb els seus avis, mentre la seva mare es buscava la vida a Espanya, i era ella, encara una nena, qui es feia càrrec d’en Diego. L’etapa a Madrid, una ciutat que no entenien i que tampoc els entenia a ells. La primera separació, quan ella se’n va anar a Barcelona a obrir-se camí i el seu germà es va quedar al lloc que més odiava. I la tornada d’ella, carregant les cendres d’en Diego, a un Mèxic molt diferent al que recordava.
Escrit amb tendresa i humor, però tocant temes sensibles i profunds (i molt reals), Saïd El Kadaoui s’adreça al seu fill Elies, nascut a Catalunya, amb una sèrie de reflexions i consells sobre la identitat, la família, els orígens, la llengua i el país. Una declaració de principis escrita amb el cor -–que no deixa de banda la denúncia– sobre la recerca d’una identitat ‘confortable’. L’expressió d’una consciència personal sobre un tema actual i universal.
El fenomen de la immigració sacseja tot el món. Cada dia els mitjans publiquen notícies sobre persones que han deixat els seus països; la immensa majoria, a la força. A Els invisibles, una trentena de persones expliquen en primera persona la seva vida abans i després d’arribar a Catalunya. Per que van marxar, com van arribar, com van ser rebuts, com es troben ara.
Segons un prejudici molt difós en les societats receptores, i Catalunya no n’és una excepció, els immigrants provinents dels països pobres són persones d’un nivell cultural baix, que tracten de subsistir amb qualsevol feina i que viuen en cercles tancats, d’esquena a l’entorn social i cultural. En realitat, però, el seu nivell mitjà d’educació és similar al de la societat catalana, i la voluntat d’integració de la gran majoria resulta tan o més forta que la dels autòctons. Aquesta sèrie de vint-i-dues converses conté una reveladora mostra de la qualitat i la diversitat dels punts de vista i les reflexions dels immigrats a Catalunya, una riquesa que sovint ens entestem a ignorar.